Si els dos primers àlbums de Kate Bush estaven impregnats de l’art-rock dels setanta, el cinquè àlbum de la cantant i compositora britànica no només reflectia la seva època, sinó que va ajudar a definir-la. Poques cançons evoquen millor el pop de mitjans dels vuitanta com l’eterna “Running Up That Hill”, amb el seu ritme de bateria gairebé dance, els inquietants efectes vocals i la melodia del sintetitzador, reconeixible a l’instant. Tanmateix, pocs àlbums han estat tan importants a l’hora d’adaptar l’ambició del rock progressiu a l’era digital.
Dividit en dues suites, l’àlbum abasta temes importants, com ara l’abisme existent entre homes i dones, la intensitat ferotge de l’amor maternal o la naturalesa dels somnis, amb la veu de Bush convertida en un instrument de poder aclaparador, capaç de conjugar la tendresa i la força. El 1985 no hi havia res semblant. I en certa manera, des d’aleshores ningú no ha aconseguit acostar-se a aquesta mescla de tornades pop i so avantguardista. Però Hounds of Love també va obrir un nou món de possibilitats per explorar, amb diverses generacions d’artistes –Björk, Fiona Apple, Tori Amos o Joanna Newsom, per citar alguns noms– seguint les petjades de Bush.
