Publicat immediatament després de The Chronic, el seminal debut en solitari de Dr. Dre, Doggystyle, de Snoop Doggy Dogg, funciona com la nit de festa i la corresponent ressaca que inevitablement ve després de la llarga i mandrosa tarda a Crenshaw que proposa The Chronic. I tot i que cançons com les inoblidables “Gin and Juice” i “Doggy Dogg World” aporten moments d’alegria i frivolitat que poden competir amb l’hedonisme assolellat de “Nuthin’ But A ‘G’ Thang”, Doggystyle sovint sona emprenyat i fastiguejat allà on The Chronic era una festa. “Murder Was the Case” és el millor exemple per il·lustrar-ho: la inusual producció barroca de Dr. Dre i el rap ferotge de Snoop ens presenten un MC habitualment tranquil i reposat –durant l’època del llançament de l’àlbum s’enfrontava a una acusació d’assassinat de la qual en va sortir absolt– que replica la fredor de Scarface. En alguns moments, l’atmosfera lúgubre de Doggystyle ajuda a distanciar-lo del rap festiu de la Costa Oest que va irrompre en les llistes de vendes durant l’esclat comercial de Death Row als noranta. L’àlbum també va consolidar l’aparició d’una de les personalitats més longeves del hip-hop.